Una nova modalitat esportiva, el tir al Laporta, com si es tractés del tir al plat. És possible que la moda creixi i formi part del pack del “progre” o de “lo políticament correcte”, llegiu sinó: solidaritat, no a la guerra, sostenibilitat, ecologisme, energies alternatives, escalfament global,... i ara, anti-laportisme.
Més d’un, davant d’un determinat nombre de gent, es pensarà que diu una cosa afortunada, i que compta amb l’aquiescència dels oients: “No m’agrada en Laporta”, o “Quin paio aquest en Laporta”, o més agosarat encara “No s’hauria de barrejar el futbol amb la política”. Aquesta darrera opinió és d’una brillantor total, d’una correcció política “que em fa tremolar les cames”.Com si la política no s’hagués barrejat mai amb el futbol! Tornem a estar amb el de sempre! Quan a la tribuna del Bernabeu apareixen autoritats espanyoles i fins i tot autoritats militars d’uniforme, llavors tots calladets... Ara però, si el president del Barça es pronuncia com a catalanista, independentista o fa declaracions de principis en defensa del seu país, llavors és que es barreja la política i el futbol. Déu n’hi do! Quanta tonteria, auto-odi i misèria que ens cal suportar.
No ens calen rivals foranis. Com aquell jugador de futbol tant dolent, al que no li cal que li posin a sobre un marcador, ja que es marca ell solet. Això ens passa també als catalans, que molts cops no cal que ens marquin, ens marquem solets.
No he estat mai Laportista i ni tant sols soc “forofo” ni seguidor del Barça, ni del futbol en general; els que em coneixen ho saben bé. Una altra cosa es que sempre m’he alegrat dels èxits aconseguits pel Barça, perquè encara que sembli recorrent, el Barça ha estat per a la majoria de catalans quelcom més que un club. Aquest club ha estat la vàlvula d’escapament, molt cops, d’un sentiment col•lectiu de país que no es podia expressar d’altra manera. El barcelonisme també ha estat un factor integrador a la nostra societat; amb això no descobreixo res que no sapigueu tots.
Ara, en Laporta s’ha pronunciat a favor del seu país. S’ha pronunciat amb majúscules, des de la transversalitat. Ja ho va fer fa anys des del PI (partit per la indepedència), que era un embrió no desenvolupat del que es la plasmació política del posar de debò Catalunya al capdevant de tot i posar-la per sobre del debat estèril de dretes/esquerres.
Ara a en Laporta li plourà de tot. S’ha enfrontat ja amb determinats “poders fàctics” com “La Vanguardia” i a tot l’establishment polític, que ja es sent amenaçat. Ara resulta, que abans de plegar com a president del Barça ha tingut la pensada d’anomenar en Cruyff President d’Honor. Que has fet Jan? Doncs tant se val el que hagi fet, faci el que faci serà criticat; si fa, si nomena, si recolza; a un o altre...
L’altre dia, el telenotícies va ser veritablement patètic. Quan varen donar la noticia del nomenament, varen entrevistar a en Johann Cruyff, i a dos que criticaven la decisió: ningú a favor, curiós, oi?.Un dels contraris era en Reixach, persona que hem de creure, pel que sabem, que està enemistada amb en Cruyff i l’altre contrari era el Pichi Alonso. Aquest darrer es va despenjar amb una argumentació que més o menys venia a dir: Que altres persones s’ho haurien merescut més que en Cruyff, i apuntava a en Kubala. Només un detall; en Kubala va morir al maig del 2002 i en Laporta va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003.
Si hagués estat just anomenar a en Kubala president d’honor, cosa que m’hagués semblat perfecte, en tot cas hauria d’haver estat cosa d’en Montalt, en Nuñez o en Gaspart, no? En cap cas té res a veure amb en Laporta, ni que aquest hagi anomenat a en Cruyff, persona que per altra banda, no cal oblidar, és el seleccionador català de futbol, cosa que dona un dimensionament “mediàtic” inimaginable a aquesta selecció.
Penso que estem veient el principi d’una campanya dels mitjans de comunicació que faran del tir al Laporta l’esport nacional d’aquesta primavera, estiu, tardor, i si sobra munició no cal que us digui a qui també li tocarà rebre.
Pere Soler
Més d’un, davant d’un determinat nombre de gent, es pensarà que diu una cosa afortunada, i que compta amb l’aquiescència dels oients: “No m’agrada en Laporta”, o “Quin paio aquest en Laporta”, o més agosarat encara “No s’hauria de barrejar el futbol amb la política”. Aquesta darrera opinió és d’una brillantor total, d’una correcció política “que em fa tremolar les cames”.Com si la política no s’hagués barrejat mai amb el futbol! Tornem a estar amb el de sempre! Quan a la tribuna del Bernabeu apareixen autoritats espanyoles i fins i tot autoritats militars d’uniforme, llavors tots calladets... Ara però, si el president del Barça es pronuncia com a catalanista, independentista o fa declaracions de principis en defensa del seu país, llavors és que es barreja la política i el futbol. Déu n’hi do! Quanta tonteria, auto-odi i misèria que ens cal suportar.
No ens calen rivals foranis. Com aquell jugador de futbol tant dolent, al que no li cal que li posin a sobre un marcador, ja que es marca ell solet. Això ens passa també als catalans, que molts cops no cal que ens marquin, ens marquem solets.
No he estat mai Laportista i ni tant sols soc “forofo” ni seguidor del Barça, ni del futbol en general; els que em coneixen ho saben bé. Una altra cosa es que sempre m’he alegrat dels èxits aconseguits pel Barça, perquè encara que sembli recorrent, el Barça ha estat per a la majoria de catalans quelcom més que un club. Aquest club ha estat la vàlvula d’escapament, molt cops, d’un sentiment col•lectiu de país que no es podia expressar d’altra manera. El barcelonisme també ha estat un factor integrador a la nostra societat; amb això no descobreixo res que no sapigueu tots.
Ara, en Laporta s’ha pronunciat a favor del seu país. S’ha pronunciat amb majúscules, des de la transversalitat. Ja ho va fer fa anys des del PI (partit per la indepedència), que era un embrió no desenvolupat del que es la plasmació política del posar de debò Catalunya al capdevant de tot i posar-la per sobre del debat estèril de dretes/esquerres.
Ara a en Laporta li plourà de tot. S’ha enfrontat ja amb determinats “poders fàctics” com “La Vanguardia” i a tot l’establishment polític, que ja es sent amenaçat. Ara resulta, que abans de plegar com a president del Barça ha tingut la pensada d’anomenar en Cruyff President d’Honor. Que has fet Jan? Doncs tant se val el que hagi fet, faci el que faci serà criticat; si fa, si nomena, si recolza; a un o altre...
L’altre dia, el telenotícies va ser veritablement patètic. Quan varen donar la noticia del nomenament, varen entrevistar a en Johann Cruyff, i a dos que criticaven la decisió: ningú a favor, curiós, oi?.Un dels contraris era en Reixach, persona que hem de creure, pel que sabem, que està enemistada amb en Cruyff i l’altre contrari era el Pichi Alonso. Aquest darrer es va despenjar amb una argumentació que més o menys venia a dir: Que altres persones s’ho haurien merescut més que en Cruyff, i apuntava a en Kubala. Només un detall; en Kubala va morir al maig del 2002 i en Laporta va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003.
Si hagués estat just anomenar a en Kubala president d’honor, cosa que m’hagués semblat perfecte, en tot cas hauria d’haver estat cosa d’en Montalt, en Nuñez o en Gaspart, no? En cap cas té res a veure amb en Laporta, ni que aquest hagi anomenat a en Cruyff, persona que per altra banda, no cal oblidar, és el seleccionador català de futbol, cosa que dona un dimensionament “mediàtic” inimaginable a aquesta selecció.
Penso que estem veient el principi d’una campanya dels mitjans de comunicació que faran del tir al Laporta l’esport nacional d’aquesta primavera, estiu, tardor, i si sobra munició no cal que us digui a qui també li tocarà rebre.
Pere Soler
El problema Pere és que Laporta ha mostrat massa les seves cartes d' "estratega", crec que ningú discuteix si en Cruyff s'ho mereix o no, simplement el moment. Estic segur que els que diuen que no, si els hi deixessin acabar dirien no ARA. Tothom sap la enemistat entre Rosell i Cruyff i dóna la sensació que Laporta veu en Cruyff com la porta a seguir controlant al club i un element incòmode pel nou president no continuista.
ResponEliminapotser si, j'avisava que no sabia massa de futbol. Però, vist des de fora, dona la impressió. Em dona la impressió, que a partir d'ara qualsevol cosa serà bona, servirà d'excusa, per etzibar una guitza a en Laporta. No pel que fa a can Barça, sinó pel que pugui fer d'aquí al futur un cop ja fora del club. Per altra part Deu n'hi do el que ha fet a can Barça!
ResponEliminaHome, s'ha de dir que el títol de president honorífic en cap cas té funcionalitat. Només és això, testimonial. Per tant no podrà ser mai cap malt de cap pel nou president blaugrana. Només haurà de suportar-lo a la llotja tot i que tot sigui dit, com a seleccionador català i ex jugador i entrenador blaugrana, la seva presència a la llotja és setmanal, per tant ni amb això notaria la diferència.
ResponEliminaEn Cruyff sempre ha donat la cara pel Laporta i segurament això es un títol d’agraïment personal. Que d'altres també se’l mereixen? doncs clar, un club com el Barça podria tenir desenes de presidents honorífics. En tot cas, d'altres presidents haurien pogut fer aquest pas amb d'altres persones però no es van plantejar aquesta opció.
Com diu en Pichi Alonso, Kubala va deixar petit les Corts, però s'ha de recordar que Cruyff va deixar petit el Camp Nou que va haver ser ampliat amb ell de jugador i amb ell d'entrenador. I ja per últim, amb ell el Barça va guanyar la primera Copa d'Europa i va crear el Dream Team que fins al dia d'avui havia estat sens dubte, el millor Barça de la història.
Miquel Sola Suris.
Només bull dir una cosa més, com diu en Pere, curiosament van a buscar a dos contraris aquesta decisió i no saben trobar CAP declaració favorable.
ResponEliminaReixach, persona enfrontada amb Cruyff des del trencament del Dream Team. Curiosament el mateix Reixach era dels candidats a seleccionador Català si l’Holandès deia que no. A més a més, és possible candidat a la presidència blaugrana. Només per aquest últim motiu TV3 ja no hauria d’haver anat a buscar aquesta persona per fer declaracions.
Pichi Alonso: Persona contrària a la decisió de portar Cruyff com a seleccionador català i també és contrari a la gestió de l'actual president Jordi Canals...
Era evident que aquets dos es mostrarien totalment contraris oi?
TV3 fa pena!