dilluns, 29 de març del 2010

TIR A LAPORTA


Una nova modalitat esportiva, el tir al Laporta, com si es tractés del tir al plat. És possible que la moda creixi i formi part del pack del “progre” o de “lo políticament correcte”, llegiu sinó: solidaritat, no a la guerra, sostenibilitat, ecologisme, energies alternatives, escalfament global,... i ara, anti-laportisme.

Més d’un, davant d’un determinat nombre de gent, es pensarà que diu una cosa afortunada, i que compta amb l’aquiescència dels oients: “No m’agrada en Laporta”, o “Quin paio aquest en Laporta”, o més agosarat encara “No s’hauria de barrejar el futbol amb la política”. Aquesta darrera opinió és d’una brillantor total, d’una correcció política “que em fa tremolar les cames”.Com si la política no s’hagués barrejat mai amb el futbol! Tornem a estar amb el de sempre! Quan a la tribuna del Bernabeu apareixen autoritats espanyoles i fins i tot autoritats militars d’uniforme, llavors tots calladets... Ara però, si el president del Barça es pronuncia com a catalanista, independentista o fa declaracions de principis en defensa del seu país, llavors és que es barreja la política i el futbol. Déu n’hi do! Quanta tonteria, auto-odi i misèria que ens cal suportar.

No ens calen rivals foranis. Com aquell jugador de futbol tant dolent, al que no li cal que li posin a sobre un marcador, ja que es marca ell solet. Això ens passa també als catalans, que molts cops no cal que ens marquin, ens marquem solets.

No he estat mai Laportista i ni tant sols soc “forofo” ni seguidor del Barça, ni del futbol en general; els que em coneixen ho saben bé. Una altra cosa es que sempre m’he alegrat dels èxits aconseguits pel Barça, perquè encara que sembli recorrent, el Barça ha estat per a la majoria de catalans quelcom més que un club. Aquest club ha estat la vàlvula d’escapament, molt cops, d’un sentiment col•lectiu de país que no es podia expressar d’altra manera. El barcelonisme també ha estat un factor integrador a la nostra societat; amb això no descobreixo res que no sapigueu tots.

Ara, en Laporta s’ha pronunciat a favor del seu país. S’ha pronunciat amb majúscules, des de la transversalitat. Ja ho va fer fa anys des del PI (partit per la indepedència), que era un embrió no desenvolupat del que es la plasmació política del posar de debò Catalunya al capdevant de tot i posar-la per sobre del debat estèril de dretes/esquerres.

Ara a en Laporta li plourà de tot. S’ha enfrontat ja amb determinats “poders fàctics” com “La Vanguardia” i a tot l’establishment polític, que ja es sent amenaçat. Ara resulta, que abans de plegar com a president del Barça ha tingut la pensada d’anomenar en Cruyff President d’Honor. Que has fet Jan? Doncs tant se val el que hagi fet, faci el que faci serà criticat; si fa, si nomena, si recolza; a un o altre...

L’altre dia, el telenotícies va ser veritablement patètic. Quan varen donar la noticia del nomenament, varen entrevistar a en Johann Cruyff, i a dos que criticaven la decisió: ningú a favor, curiós, oi?.Un dels contraris era en Reixach, persona que hem de creure, pel que sabem, que està enemistada amb en Cruyff i l’altre contrari era el Pichi Alonso. Aquest darrer es va despenjar amb una argumentació que més o menys venia a dir: Que altres persones s’ho haurien merescut més que en Cruyff, i apuntava a en Kubala. Només un detall; en Kubala va morir al maig del 2002 i en Laporta va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003.

Si hagués estat just anomenar a en Kubala president d’honor, cosa que m’hagués semblat perfecte, en tot cas hauria d’haver estat cosa d’en Montalt, en Nuñez o en Gaspart, no? En cap cas té res a veure amb en Laporta, ni que aquest hagi anomenat a en Cruyff, persona que per altra banda, no cal oblidar, és el seleccionador català de futbol, cosa que dona un dimensionament “mediàtic” inimaginable a aquesta selecció.

Penso que estem veient el principi d’una campanya dels mitjans de comunicació que faran del tir al Laporta l’esport nacional d’aquesta primavera, estiu, tardor, i si sobra munició no cal que us digui a qui també li tocarà rebre.

Pere Soler

dimecres, 24 de març del 2010

PEL•LÍCULES BÈL•LIQUES


Déu n’hi do l’enrenou que han aixecat uns punts de la ponència de Reagrupament, “organitzant el nostre futur lliure”, on es parlava del tema de seguretat nacional.

Fins i tot “El País” se n’ha fet ressò, i és que a més de proclamar la independència del nostre país també ens vulguem dotar d’un exercit i de serveis secrets, a molts els sembla pintoresc i criticable.

Si mai assolim la independència a més d’un li agradaria que continuéssim, com ara, essent un país anormal, “raret”. Amb això de l’exèrcit es toca la vena, la fibra, de la “progressia”, no a l’exèrcit i encara menys si és català!

Qualsevol país normal, que tingui el seu estat, té els seus serveis de seguretat, policies, exercits, serveis d’informació, tenen una mica de tot o quasi de tot. Hi ha excepcions, però no deixen de ser més o menys pintoresques.

Una Catalunya independent, s’ha d’organitzar com a estat, i dins del concert de les nacions europees ha de participar i col•laborar també en el tema de la defensa i la seguretat, com fa tothom en més o menys grau.

Ara, hi ha qui s’escandalitza perquè Reagrupament planteja la creació d’un exercit, guàrdia nacional, serveis secrets,... Això em recorda el que no fa gaire ha passat amb la Llei del Cinema, per la qual la Generalitat vol establir quotes de doblatge en català.

Desprès de 35 anys de democràcia, de 35 anys de veure el cinema doblat al castellà, ara just al moment que s’insinua que les pel•lícules poden ser doblades al català, sorgeixen plataformes que diuen “ni castellà ni català, versió original”. Que “monos”! on eren aquests 35 darrers anys tota aquesta colla? Que és que acaben d’aprendre a llegir ara fa dos dies i els fa il•lusió? Au home no foteu! Que ensenyeu el plomall!

El mateix passa, ara amb l’exèrcit, ara que els catalans es plantegen que si mai són independents potser en tindran un, ara sortiran tota una colla, que s’han afartat de veure desfilar la cabra des del sofà de casa sense dir res, posant el crit al cel.

Us imagineu quin seria “el colmo” de tota aquesta “tropa”, doncs, mireu: una pel•licula bèl•lica, en català els protagonistes de la qual fossin en Carrasclet, en Bac de Roda i el general Moragues, o un altra dels infamats almogàvers, això ja seria massa per a ments tan sensibles!


Pere Soler

dilluns, 22 de març del 2010

2ona ASSEMBLEA

Benvolguts i benvolgudes.

Després de la crisi a la junta directiva de Reagrupament i després d’haver d’escoltar diferents comentaris i notícies que hem sentit, la majoria poc encertades per part de les diferents parts implicades, encara no sé quin va ser el motiu que va provocar l’explosió.

En un primer moment em vaig sentir emprenyada, per passar a decebuda, trista, i un munt d’adjectius que m’imagino la majoria compartireu amb mi. Tot i així, gràcies als companys i companyes de Mataró, gent pencona, divertida i entusiasta, vaig continuar però amb una certa desconfiança i un… “ bé, ja veurem què passa a l’assemblea”.

Va arribar la 2na assemblea val a dir un pèl fluixeta en contingut. La sala era plena de gom a gom de gent entusiasmada amb el projecte. Va haver-hi una ponència de l’Alt Camp, molt ben feta, respectuosa i amb ganes d’unir en la qual es comentava la seva discrepància per com es volien elaborar les llistes i un informe del Joan Carretero a la meva manera de veure bastant autoritari i titllant d’enemics als companys discrepants que no em va agradar així tampoc vaig trobar lògic que no es pogués posar d’acord una junta i no s’expliqués perquè.

A l’assemblea i havia companys que abans eren a la junta i que van haver de dimitir, eren allà, per seguir treballant pel nostre projecte, això em va animar molt.

Vaig tornar a casa amb la il.lusió renovada, els companys amb van dir argumentacions com “sóm una manifestació amb carnet..” i d’altres comentaris que em van ajudar a entendre més què estàvem intentar dur a terme.

La independència del nostre país la farem entre tots, però sinó hi ha una força com reagrupament al Parlament, sigui de la manera que sigui i amb el tipus de llistes que al final decidim, no hi haurà ningú que realment la potenciï sense defalliment i per davant de qualsevol altra qüestió.

Visca Catalunya lliure!!!

Rosa Guanyabens

divendres, 12 de març del 2010

2on SOPAR DE REAGRUPAMENT MATARÓ ...


El proper dijous, "Reagrupament-Mataró" organitza el seu segon sopar al Restaurant "Caminetto". Aquesta vegada, compta amb l' assistència del filòleg, historiador i membre de la Comissió de la Dignitat, Toni Strubell, que parlarà de les eleccions decissives del 2010.

El convidat es autor de diversos llibres: “Sunyol, l’altre President afusellat", amb Carles Llorens i Josep Maria Solé Sabaté, l' assaig “El cansament del catalanisme” i una biografia: “Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres”. Ha estat coautor d’una guia de Catalunya publicada en anglès i ha participat en el llibre col.lectiu “L’autoestima dels catalans. Un valor a recuperar” i “Les mentides del PP”.

Darrerament va publicar “Un català entre bascos” i més recentment “El moment de dir prou. La manifesta incompabilitat amb Espanya”, prologat per Francesco Cossiga, que ha estat publicat en castellà emb el títol de "Hasta aquí hemos llegado. Claves para entender el hartazgo de Catalunya con España".

En aquest darrer assaig, Strubell denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana i l' inacceptable tracte que rep de l'Estat Espanyol, essent del tot necessari que l'independentisme democràtic organitzi una candidatura plural, amb l' objectiu d'obtenir el major nombre de diputats per a promoure una declaració unilateral d' independència des del mateix Parlament de Catalunya.


No hi falteu !

dimecres, 10 de març del 2010

SI FÓSSIM INDEPENDENTS ...

Si fóssim independents tindríem millors prestacions socials, els salaris i les pensions serien superiors als actuals, la nostra economia estaria molt més sanejada, la taxa d'atur seria molt inferior, les caixes d'estalvi no s'haurien de fusionar per tenir sanejats els seus comptes, les nostres infraestructures no s’eternitzarien, no hauríem d'escoltar els insults dels mateixos de sempre contra la nostra llengua i cultura i, sobretot, podríem equivocar-nos per nosaltres mateixos. Algú podrà dir que aquestes paraules són pura demagògia, que no són certes, però vist l'actual situació econòmica, social i política de l'Estat que ens acull, segur que si fóssim independents ens aniria millor. En tot cas seríem nosaltres mateixos qui ho faríem bé o malament, seríem amos del nostre destí.

Segons alguns estudis, fins i tot no ens caldria fer per ara el debat d'ampliar l'edat de jubilació, si fóssim independents tindríem la nostra vellesa molt més assegurada. Són molts més els avantatges de ser independents que no pas els de ser una colònia més dins d'un Estat que ens estima molt poc.

El debat de la independència és més viu que mai. No només a Catalunya, a Euskal Herria, s'ha obert el debat per acabar amb la violència, a Escòcia avancen de valent, i ara també Gal•les s'apunta al debat i tira endavant iniciatives en aquest sentit. Negar aquest debat és amagar el cap sota l'ala i més d'hora que tard la classe política haurà d'afrontar aquest debat perquè les consultes sobre la independència sorgides a partir d'Arenys de Munt l’han portat al carrer.

Ara cal que aquest debat formi part de la quotidianitat de la gent. El dia que la ciutadania percebi que amb la independència serem molt més feliços haurem guanyat la llibertat. El dia que sapiguem traslladar els avantatges de la independència a la gent, el camí a la llibertat ja no tindrà retorn. S'imposa que els nostres líders s'ho creguin de veritat, que deixin per una vegada que Espanya se salvi ella mateixa i posin totes les seves forces i coneixement per aconseguir el que tot català desitja: viure i ser feliç. Fins i tot el president Montilla sap que si Catalunya fos independent tindria més possibilitats de tornar ser president de la Generalitat que no pas ara. Mentre Catalunya sigui una Comunitat Autònoma ell ho té cru, els seus germans de partit li faran perdre la presidència, el PSC tornarà a ser la víctima del mal negoci de pertànyer a Espanya.

Reagrupament Independentista

dilluns, 8 de març del 2010

REFLEXIONS SOBRE LA CONSULTA DEL 28-F


Les interpretacions de tot tipus entorn del resultats de les consultes del 28 F són ben curioses i poc fonamentades, fins i tot les que podem conceptuar com a favorables. També les interpretacions d'alguns polítics demostren que això d'escombrar cap a casa està a l'ordre del dia.

De entrada, cal dir que aquesta consulta o crida a les urnes no té res a veure amb les consultes institucionalitzades: ni l'Estat Central, ni l'Autonòmic (Generalitat), ni les Diputacions, ni els Consells Comarcals i molt pocs Ajuntaments han mogut un dit per les consultes; ni propaganda institucional, ni crides a la participació, ni referències contínues als mitjans......És més, tret comptades excepcions aquests mitjans (fins i tot TV3 en parlar dels resultats) o han obviat o, directament, han boicotejat la campanya participativa.

A més, i deixant de banda l'encert de que hagi estat així, els partits no han participat ni econòmicament ni organitzativa, fet objectiu que fa palès el valor de l'esforç de la munió d'entitats cíviques i culturals i els ciutadans anònims que hi han pres part. D'altra banda, aquesta participació no es calcula sobre els cens oficial, sinó sobre un de molt més elevat, doncs inclou persones que habitualment no voten, com són els emigrants i els joves entre 16 i 18 anys. Per tant, augmentar el % de participació “costa” més.

Hom pot imaginar què hagués passat si els partits com el PSC o PP, haguessin encoratjat (com sembla que volien fer inicialment) el vot negatiu ?; en quant hagués augmentat la participació ?; i quanta gent, dels potencials votants del si que s'han quedat a casa, com a a reacció hagués anat a votar ?. Un senzill càlcul podria demostrar que amb els del no i molts del que faltaven del si, la participació s'hagués més que doblat (superant doncs el 53 o 55 %); i encara que tota aquesta nova participació hagués votat en un 90 % pel no, el si hagués guanyat igualment (per poc certament, però guanyat).

Així doncs, sense ajut institucional, sense rels recursos disponibles en les altres consultes, amb la crida passiva dels PP, PSC, etc, a no votar, que un de cada 4 ciutadans (comptant totes les consultes), hagi votat, no pot ser considerat més que com un gran èxit.

Naturalment, els que diuen que els resultats amb la participació a determinades zones industrials els resultats podrien ser diferents, no gosen plantejar en tota la seva extensió la consulta: potser saben que en un referèndum lliure (com s'ha demostrat a bastament) la intenció inicial de vot ha canviat, sempre a favor de les independències.

Alguns, com El Vendrell d'ERC, diuen que com pot ser es perdria es millor no convocar una consulta: la primera batalla guanyada és fer-la, la segona batalla guanyada es acceptar que es pot perdre, però cap batalla (no m'agraden els termes militars però expliquen el que vull dir) es guanya si no es planteja.

Altres com la Camats, d'ICV, diuen que s'ha demostrat que els ciutadans estan preocupats per altres coses (atur, pensions, escoles...), obviant que amb recursos incomparablement més grans, i amb tots els partits incentivant la participació, l'Estatut que defensen amb tant d'entusiasme va registrar una participació comparativament poc més alta.

Finalment d'altres, com la Sánchez Camacho del PP o l'Iceta, diuen que ha quedat demostrat que només el 25 % dels ciutadans volen la indpendència: utilitzant el seu esquema, l'únic que ha quedat clar és que sols el 4,91 % dels ciutadans volen ser espanyols.

Ferran Mozas

divendres, 5 de març del 2010

EL LUPANAR DE MATARÓ


Sembla que la decisió de l’Ajuntament de Mataró, de finalment no donar la llicència dels prostíbuls que s’havien de fer a Mataró, ha desdibuixat la polèmica i ha tranquil•litzat els ànims i les bones consciències.

Potser ara estarem pendents d’altres coses, i els que podrien aprofitar el tema per a llançar dards contra l’Ajuntament, els aniran a llençar al pub. Les ments ben pensants podran descansar tranquil•les i alleugides, s’ha solucionat un problema i ens hem estalviat tenir un prostíbul a Mataró. Innocents! Qual estruços l’únic que fan és amagar el cap sota l’ala.

Fa uns dies vaig ser testimoni, com a milers de conciutadans més aquell dia, del que a continuació us explico: Al voltant de les 3 de la tarda a la rotonda d’accès a l’AP-7 a Cardedeu, és tracta d’una rotonda amb 5 accessos, la temperatura era d’uns 3 graus, la nit abans havia nevat al Montseny fins a cotes relativament baixes i queia “aigua-neu”, en un dels accessos una patrulla dels mossos, en un altre, una noia jove asseguda en una cadira. No cal explicar més, l’escena es repeteix a les carreteres de les comarques de Girona, principalment, cada pocs centeners de metres.

Tots passàvem a prop d’aquella noia amb la mateixa indiferència que s’ho mirava la patrulla dels mossos. Que hi ha al darrera de la noia asseguda? Sordidesa, explotació i segurament maltractament, segur que té una història que a tots ens importa tres rals i possiblement no ha arribat fins allà de forma vocacional.
Si algú ha visitat Pompeia, també Empúries o qualsevol altre ciutat romana, haurà observat uns genitals masculins esculpits en pedra que s’usen per assenyalar, no és tracta de cap broma dels “grafiters/escultors” de l’època, senzillament indiquen la direcció del “lupanar”, el bordell. A l’antiga Roma, a la ciutat, és diu que n’hi havia una cinquantena, feu números per a un milió d’habitants.

Ens enfrontem, doncs, a un problema que va més enllà de la història, un problema que és més antic que la més antiga de les històries de les que hi ha testimoni. I algú pensa que per la decisió d’un Ajuntament de concedir o retirar una llicència ja hem solucionat el problema, que no cal parlar-ne més? No siguem hipòcrites!

Fem-nos preguntes i busquem respostes i solucions! Hi hauria prostitució si no hi haguessin clients? El fet de ser al•legal, per no dir il•legal, ens beneficia? Som conscients que tota aquesta activitat “al marge de la llei” es sostreu als deures impositius? Sabem que al voltant de les activitats il•legals creix el gangsterisme?
És millor tenir “tirades” les prostitutes a la carretera o als polígons industrials que en un prostíbul? S’incrementaran els “serveis” pel fet de l’existència d’un prostíbul? Ja fa temps que hi ha prostíbuls, o algú es pensa que les llumetes de color lila que es veuen per les carreteres en determinats locals anuncien una atracció de fira? Potser, passarà com fa 30 anys amb el Pryca, no es farà a Mataró i el col•locaran a Argentona, i apa! Tots a dormir tranquils!

Que consti que només vull fer una reflexió i no sé si a mi m’agradaria tenir un prostíbul al costat de casa, el mateix que potser no m’agradaria tenir una presó, ni un lloc d’atenció a toxicòmans o un magatzem nuclear, però en algun lloc cal posar-ho tot, no?.

Al final ens estem tornant tant egocèntrics i hipòcritament tontos, que comencem per no voler res que molesti al costat de casa i quan anem a un altre lloc, ens molesten les campanes de l’església del poble, els esquellots de les vaques, els cants dels pollastres i la ferum de les granges, però això és tema per una altre dia.




Au no us talleu i dieu la vostra sobre aquest tema!

dimecres, 3 de març del 2010

PROSTíBULS I PENSIONS


Darrerament la nostra ciutat ha sortit als mitjans pel tema de la prostitució, primerament es va parlar de les xarxes il.legals que operaven a la zona, especificant-ne els seus llocs d’ubicació i els països d’origen i ara està obert el tema de la instal.lació d’un prostíbul als afores de Mataró i l’acció de l’Ajuntament per intentar evitar-ho.

Aquestes qüestions, d’altres que sovint llegim a la premsa,com els problemes que ha tingut l’alcalde de la Jonquera o l’escàndol de la prostitució al carrer aquest estiu a Barcelona, juntament amb el que podem veure cada dia de l’any a les carreteres de Catalunya fan pensar que potser ja és hora de tractar el tema de la prostitució de manera recional, oberta i directa per trobar-hi solucions.

Un cop vist que la no legalització de l’activitat no ha servit per a eliminar-la, cal pensar que el més lògic seria regular-la de manera legal a fi i efecte que les persones que s’hi dediquen ho puguin fer amb la mateixa dignitat que es realitzan els altres oficis. Cal que la prostitució sigui reconeguda com una ocupació legal i estigui sotmesa a les mateixes inspeccions i obligacions que la resta de negocis.

Però una vegada més podem constatar la impossibilitat que des del nostre Parlament tenim per donar solucions els problemes del territori i que les gesticulacions dels nostres polítics només amaguen la seva manca de poder real, que atura el progrés de Catalunya i que ells s’entossudeixen a tapar.

Esperem que quan siguem independents i el nostre Parlament pugui decidir en tot, serem conseqüents i legalitzarem el negoci del sexe, fent que els seus treballadors i treballadores també contribueixin, com tots, el pagament de les pensions dels jubilats.

Rosa Guanyabens

dilluns, 1 de març del 2010

JOC BRUT I VODEVIL


Falten nou mesos per les eleccions catalans i encara no s’ha resolt algunes incògnites que poden tenir especial incidència en els resultats: El “misteri” de l’estatut i que no hi hagi confirmació oficial sobre la presència unitària del conglomerat de grups independentistes amb capacitat d’ alterar el sistema de partits i la relació subordinada de Catalunya amb l’estat.

Davant el perill que podria suposar pel sistema una nova força radicalment democràtica, hi ha qui comença a fer joc brut per fer-ho inviable, a base de mitges veritats i filtrant mentires als mitjans. Quan s'apropen eleccions, sempre hi ha qui en lloc de preparar-se per a fer balanç de la feina, es dedica als “dossiers” per poder justificar la col·lecció d’improperis que dirigiran als suposats competidors electorals.

La trista novetat d’ enguany, serà l’augment qualitatiu i quantitatiu del joc brut. El ventilador de la porqueria està engegat i han començat per intentar perjudicar als possibles nous vinguts. Era d’ esperar. Alguns persegueixen contaminar amb valoracions negatives, les expectatives dels possibles candidats per així contaminar tot el projecte. Fa mesos, que s’ està fent amb en Jan Laporta, per aturar-lo a fer carrera política.

Com que la jugada, ha augmentat el perfil del personatge, ara han escollit un objectiu més a l’ abast, dirigint els atacs a la possible infanteria, que malauradament ha caigut en el parany i en comptes de reaccionar racionalment, s’ han dedicat al vodevil polític i al relat de les pròpies misèries, veient conspiració on de ben segur hi ha l’ objectiva aliança dels fabricants del joc brut amb l’estupidesa humana.

Només hi haurà tercer espai polític, amb l’ independència i la regeneració democràtica com objectiu, si es dissenya una estratègia intel·ligent i es treballa, amb molta transparència.

Jordi Surinyach