Des de Reagrupament Mataró volem desitjar-vos una molt bona festa major de Les Santes.
Esperem que aquestes siguin les últimes dins l’estat espanyol.
Salut i independència!
diumenge, 25 de juliol del 2010
dijous, 3 de juny del 2010
Reagrupament ajuda econòmicament a Mataró Decideix.
Reagrupament Mataró sortejarà un quadre de l’artista Pere Màrtir Brasó. El reconegut pintor ha creat un quadre per a Reagrupament, titulat Volant cap a la independència, i l’ha cedit per a que sigui sortejat en el transcurs del sopar que es durà a terme el dia 4 de juny al Centre Atlètic Laietània, el qual comptarà amb la presència de Joan Carretero i Sandra Lomas. Els diners recaptats amb el sorteig es destinaran a la Plataforma Mataró decideix, organitzadora del referèndum sobre la independència que es celebrarà a Mataró el dia 20 de juny.
Pere Màrtir Brasó compta amb una llarga trajectòria dins el món de l’art, i la seva obra forma part de diverses col•leccions d’art públiques i privades. La seva darrera etapa reflecteix l’àmbit urbà de Mataró on comença la seva darrera sèrie: barreja i síntesi dels seus darrers anys, retorna amb una forta implicació social; amb el seu traç esquemàtic –un record del còmic- que li és tan propi fa una crònica molt personal, unes vegades irònica, altres dramàtica, dels nostres dies.
El sopar del dia 4 de juny és obert a tothom que vulgui assistir-hi i es realitzarà després de la presentació del llibre Joan Carretero, un metge que fa política de Francesc Orteu a la llibreria Robafaves, en la qual qui ho desitgi també podrà adquirir números pel sorteig del quadre de Pere Màrtir.
ACTES DE REAGRUPAMENT A MATARÓ I AL MARESME 4 A 6 DE JUNY
Benvolgut amic, benvolguda amiga
Et volem fer un recordatori de tots el actes que Reagrupament farà al Maresme aquest cap de setmana, els podeu consultar a la nostra web: Reagrupament Maresme
PER ALTRA PART RECORDAR-VOS A AQUELLS QUE VOLGUEU ASSITIR AL SOPAR DEL CENTRE ATLÈTIC LAIETANIA QUE SÓN ELS DARRERS DIES PER A FER L’INGRÉS
El preu del tiquet és de 25 euros i cal fer un ingrés al compte 2042 0007 98 3300003389 de la Caixa Laietana, indicant nom i cognoms.
ELS ACTES QUE ES CELEBREN A MATARÓ SON:
El primer tindrà lloc a les 19,00 hores a la Llibreria Robafaves, al carrer Nou número 9 de Mataró. Consistirà en la presentació del llibre “Carretero. Un metge que fa política”, a càrrec de l’autor Francesc Orteu i de Joan Carretero.
A les 21,00 hores, a la sala d’actes del Centre Atlètic Laietania, al veïnat de Valldeix es farà un acte polític de Reagrupament en el qual intervindran Joan Carretero i Sandra Lomas.
Mapa per arribar al CA Laietana
Sobre les 22,15 hores, al restaurant del Centre Atlètic Laietana, celebrarem un sopar obert a tots aquells associats, simpatitzants i amics que vulguin assistir-hi.
Comptem amb tu perquè facis la màxima difusió d’aquests actes i animis als teus familiars i amics a assistir-hi. Per altra banda et demanem que repercuteixis aquesta informació, així com aquella que apareix als mitjans de difusió electrònica: facebook, web.
Comptem amb la teva col•laboració!
Associació Reagrupament Independentista / Agrupació local de Mataró
Més informació a la web nacional i també al facebook de Reagrupament Mataró i Reagrupament Maresme.
Et volem fer un recordatori de tots el actes que Reagrupament farà al Maresme aquest cap de setmana, els podeu consultar a la nostra web: Reagrupament Maresme
PER ALTRA PART RECORDAR-VOS A AQUELLS QUE VOLGUEU ASSITIR AL SOPAR DEL CENTRE ATLÈTIC LAIETANIA QUE SÓN ELS DARRERS DIES PER A FER L’INGRÉS
El preu del tiquet és de 25 euros i cal fer un ingrés al compte 2042 0007 98 3300003389 de la Caixa Laietana, indicant nom i cognoms.
ELS ACTES QUE ES CELEBREN A MATARÓ SON:
El primer tindrà lloc a les 19,00 hores a la Llibreria Robafaves, al carrer Nou número 9 de Mataró. Consistirà en la presentació del llibre “Carretero. Un metge que fa política”, a càrrec de l’autor Francesc Orteu i de Joan Carretero.
A les 21,00 hores, a la sala d’actes del Centre Atlètic Laietania, al veïnat de Valldeix es farà un acte polític de Reagrupament en el qual intervindran Joan Carretero i Sandra Lomas.
Mapa per arribar al CA LaietanaSobre les 22,15 hores, al restaurant del Centre Atlètic Laietana, celebrarem un sopar obert a tots aquells associats, simpatitzants i amics que vulguin assistir-hi.
Comptem amb tu perquè facis la màxima difusió d’aquests actes i animis als teus familiars i amics a assistir-hi. Per altra banda et demanem que repercuteixis aquesta informació, així com aquella que apareix als mitjans de difusió electrònica: facebook, web.
Comptem amb la teva col•laboració!
Associació Reagrupament Independentista / Agrupació local de Mataró
Més informació a la web nacional i també al facebook de Reagrupament Mataró i Reagrupament Maresme.
dilluns, 5 d’abril del 2010
Transversalitat, Ampli Espectre, Reagrupament, Convergència,…Límits i significats.
Darrerament estem escoltant una sèrie d’opinions que entenc que haurien de generar, per una part, debat i, per l’altra, aclariments; no cal que ens enlairem gaire, cal ser planers, altrament potser jo mateix no ho podré seguir.
En una trobada/sopar organitzada per Reagrupament el desembre passat a Mataró, en que jo hi era present, en Salvador Cardús, que era el convidat, ens va dir: “no us ofengueu però tots plegats feu pinta de convergents”. Aquesta anècdota ha estat recollida per Francesc Orteu en el seu llibre sobre en Joan Carretero.
Però, potser, no està ben explicada, o sí? És aquest aspecte de gent reposada i amb corbata, aquest independentisme tranquil allunyat de la imatge de fa tant sols uns anys, la que li recorda Convergència a en Cardús. Però res més que el record, la relació causal de la situació. Han passat 35 anys i tot ha canviat molt, Catalunya és diferent, la situació política és diferent.
Ens hem d’allunyar de la simplicitat a la que tots tendim, de dir que els reagrupats són convergents, que semblen convergents i a provocar que algú ja etiqueti Reagrupament com a independentistes de dretes. Hem de deixar clars els conceptes i explicar-los.
Hem de mirar enrere i recordar. Al 1974 es creen a Catalunya dos moviments que porten per nom convergència, si dos! No pas un! CSC-Convergència Socialista de Catalunya (Raventós) i CDC-Convergència Democràtica de Catalunya (Pujol).
CSC era l’ala esquerra del MSC (moviment socialista de Catalunya) i evoluciona, amb el temps, cap al Partit Socialista de Catalunya Congrés i després acabarà essent junt amb la federació catalana del PSOE (Triginer) el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), de CDC no cal dir gaire més. Ha conservat el nom fins a dia d’avui.
El mateix 1974 neix el Reagrupament Socialista d’en Pallach, que agrupa el sector socialdemocrata del MSC, s’hi va afegir transitòriament ERC i militants independents del socialdemocratisme , el seu principal dirigent fou el malaurat Josep Pallach, a la seva mort seria substituït per en Josep Verde Aldea. El Partit Socialista- Reagrupament es presenta a les eleccions generals del 1977 dins de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya ( CDC- PSC(R)-ERD (Esquerra Democràtica de Catalunya d’en Trias Fargas) i el FNC (Front nacional de Catalunya). El PSC(R) finalment es va unir al PSC-PSOE mentre Convergència s’acabaria “confederant” amb Unió Democràtica de Catalunya.
Un cop “aclarit” el que va passar fa tants anys, un altre dia m’agradaria parlar d’en Pallach i d’en Manuel Serra i Moret – President del Parlament de Catalunya a l’exili - i els orígens del MSC i la seva posterior divisió entre socialdemòcrates (Pallach) i marxistes (Raventós)
Doncs bé, tot aquest conglomerat de partits, juntament amb el PSUC el PSAN i altres participaven a l’Assemblea de Catalunya. Aquest era el veritable moviment transversal als darrers temps de la dictadura; aquest era el moviment d’ampli espectre que defensava la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Els que en formaven part, les dues convergències i tots els altres, només pretenien un aglutinament ideològic. Respecte l’eix nacional, tots pretenien el mateix: l’Autonomia. Per tot això, semblava lògic que, un cop recuperades les llibertats democràtiques, cada un tirés pel seu cantó i fes la seva oferta de model social i el seu plantejament ideològic.
Si a data d’avui s’ha de comparar Reagrupament o la candidatura transversal que vol tirar endavant en Joan Laporta amb algú, aquesta comparació caldria fer-la amb l’Assemblea de Catalunya, en cap cas no es pot fer amb cap dels partits o moviments que llavors en formaven part ja que l’horitzó nacional dels partits actuals difereix del que proposa Reagrupament i del que proposa Laporta.
Reagrupament ho han dit molt clar: “Un cop aconseguit l’objectiu, cap a casa”! A continuació un cop recuperada la llibertat nacional s’han de convocar eleccions i cal triar.
A diferència del 1977 l’horitzó nacional dels partits democràtics catalans és divers. No hi ha un objectiu comú com llavors ho era l’Autonomia.
És per això que, en primer lloc, de forma transversal, cal treballar per arribar a aquest horitzó. Reagrupament, també Laporta i tots els que s’afegeixin han de treballar per aconseguir aquesta fita. Cal rebaixar plantejaments i personalismes,. Ja hi serem tots plegats a temps de recuperar-los un cop aconseguida la plena llibertat del nostre país.
En una trobada/sopar organitzada per Reagrupament el desembre passat a Mataró, en que jo hi era present, en Salvador Cardús, que era el convidat, ens va dir: “no us ofengueu però tots plegats feu pinta de convergents”. Aquesta anècdota ha estat recollida per Francesc Orteu en el seu llibre sobre en Joan Carretero.
Però, potser, no està ben explicada, o sí? És aquest aspecte de gent reposada i amb corbata, aquest independentisme tranquil allunyat de la imatge de fa tant sols uns anys, la que li recorda Convergència a en Cardús. Però res més que el record, la relació causal de la situació. Han passat 35 anys i tot ha canviat molt, Catalunya és diferent, la situació política és diferent.
Ens hem d’allunyar de la simplicitat a la que tots tendim, de dir que els reagrupats són convergents, que semblen convergents i a provocar que algú ja etiqueti Reagrupament com a independentistes de dretes. Hem de deixar clars els conceptes i explicar-los.
Hem de mirar enrere i recordar. Al 1974 es creen a Catalunya dos moviments que porten per nom convergència, si dos! No pas un! CSC-Convergència Socialista de Catalunya (Raventós) i CDC-Convergència Democràtica de Catalunya (Pujol).
CSC era l’ala esquerra del MSC (moviment socialista de Catalunya) i evoluciona, amb el temps, cap al Partit Socialista de Catalunya Congrés i després acabarà essent junt amb la federació catalana del PSOE (Triginer) el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), de CDC no cal dir gaire més. Ha conservat el nom fins a dia d’avui.
El mateix 1974 neix el Reagrupament Socialista d’en Pallach, que agrupa el sector socialdemocrata del MSC, s’hi va afegir transitòriament ERC i militants independents del socialdemocratisme , el seu principal dirigent fou el malaurat Josep Pallach, a la seva mort seria substituït per en Josep Verde Aldea. El Partit Socialista- Reagrupament es presenta a les eleccions generals del 1977 dins de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya ( CDC- PSC(R)-ERD (Esquerra Democràtica de Catalunya d’en Trias Fargas) i el FNC (Front nacional de Catalunya). El PSC(R) finalment es va unir al PSC-PSOE mentre Convergència s’acabaria “confederant” amb Unió Democràtica de Catalunya.
Un cop “aclarit” el que va passar fa tants anys, un altre dia m’agradaria parlar d’en Pallach i d’en Manuel Serra i Moret – President del Parlament de Catalunya a l’exili - i els orígens del MSC i la seva posterior divisió entre socialdemòcrates (Pallach) i marxistes (Raventós)
Doncs bé, tot aquest conglomerat de partits, juntament amb el PSUC el PSAN i altres participaven a l’Assemblea de Catalunya. Aquest era el veritable moviment transversal als darrers temps de la dictadura; aquest era el moviment d’ampli espectre que defensava la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Els que en formaven part, les dues convergències i tots els altres, només pretenien un aglutinament ideològic. Respecte l’eix nacional, tots pretenien el mateix: l’Autonomia. Per tot això, semblava lògic que, un cop recuperades les llibertats democràtiques, cada un tirés pel seu cantó i fes la seva oferta de model social i el seu plantejament ideològic.
Si a data d’avui s’ha de comparar Reagrupament o la candidatura transversal que vol tirar endavant en Joan Laporta amb algú, aquesta comparació caldria fer-la amb l’Assemblea de Catalunya, en cap cas no es pot fer amb cap dels partits o moviments que llavors en formaven part ja que l’horitzó nacional dels partits actuals difereix del que proposa Reagrupament i del que proposa Laporta.
Reagrupament ho han dit molt clar: “Un cop aconseguit l’objectiu, cap a casa”! A continuació un cop recuperada la llibertat nacional s’han de convocar eleccions i cal triar.
A diferència del 1977 l’horitzó nacional dels partits democràtics catalans és divers. No hi ha un objectiu comú com llavors ho era l’Autonomia.
És per això que, en primer lloc, de forma transversal, cal treballar per arribar a aquest horitzó. Reagrupament, també Laporta i tots els que s’afegeixin han de treballar per aconseguir aquesta fita. Cal rebaixar plantejaments i personalismes,. Ja hi serem tots plegats a temps de recuperar-los un cop aconseguida la plena llibertat del nostre país.
Pere Soler
dilluns, 29 de març del 2010
TIR A LAPORTA
Una nova modalitat esportiva, el tir al Laporta, com si es tractés del tir al plat. És possible que la moda creixi i formi part del pack del “progre” o de “lo políticament correcte”, llegiu sinó: solidaritat, no a la guerra, sostenibilitat, ecologisme, energies alternatives, escalfament global,... i ara, anti-laportisme.
Més d’un, davant d’un determinat nombre de gent, es pensarà que diu una cosa afortunada, i que compta amb l’aquiescència dels oients: “No m’agrada en Laporta”, o “Quin paio aquest en Laporta”, o més agosarat encara “No s’hauria de barrejar el futbol amb la política”. Aquesta darrera opinió és d’una brillantor total, d’una correcció política “que em fa tremolar les cames”.Com si la política no s’hagués barrejat mai amb el futbol! Tornem a estar amb el de sempre! Quan a la tribuna del Bernabeu apareixen autoritats espanyoles i fins i tot autoritats militars d’uniforme, llavors tots calladets... Ara però, si el president del Barça es pronuncia com a catalanista, independentista o fa declaracions de principis en defensa del seu país, llavors és que es barreja la política i el futbol. Déu n’hi do! Quanta tonteria, auto-odi i misèria que ens cal suportar.
No ens calen rivals foranis. Com aquell jugador de futbol tant dolent, al que no li cal que li posin a sobre un marcador, ja que es marca ell solet. Això ens passa també als catalans, que molts cops no cal que ens marquin, ens marquem solets.
No he estat mai Laportista i ni tant sols soc “forofo” ni seguidor del Barça, ni del futbol en general; els que em coneixen ho saben bé. Una altra cosa es que sempre m’he alegrat dels èxits aconseguits pel Barça, perquè encara que sembli recorrent, el Barça ha estat per a la majoria de catalans quelcom més que un club. Aquest club ha estat la vàlvula d’escapament, molt cops, d’un sentiment col•lectiu de país que no es podia expressar d’altra manera. El barcelonisme també ha estat un factor integrador a la nostra societat; amb això no descobreixo res que no sapigueu tots.
Ara, en Laporta s’ha pronunciat a favor del seu país. S’ha pronunciat amb majúscules, des de la transversalitat. Ja ho va fer fa anys des del PI (partit per la indepedència), que era un embrió no desenvolupat del que es la plasmació política del posar de debò Catalunya al capdevant de tot i posar-la per sobre del debat estèril de dretes/esquerres.
Ara a en Laporta li plourà de tot. S’ha enfrontat ja amb determinats “poders fàctics” com “La Vanguardia” i a tot l’establishment polític, que ja es sent amenaçat. Ara resulta, que abans de plegar com a president del Barça ha tingut la pensada d’anomenar en Cruyff President d’Honor. Que has fet Jan? Doncs tant se val el que hagi fet, faci el que faci serà criticat; si fa, si nomena, si recolza; a un o altre...
L’altre dia, el telenotícies va ser veritablement patètic. Quan varen donar la noticia del nomenament, varen entrevistar a en Johann Cruyff, i a dos que criticaven la decisió: ningú a favor, curiós, oi?.Un dels contraris era en Reixach, persona que hem de creure, pel que sabem, que està enemistada amb en Cruyff i l’altre contrari era el Pichi Alonso. Aquest darrer es va despenjar amb una argumentació que més o menys venia a dir: Que altres persones s’ho haurien merescut més que en Cruyff, i apuntava a en Kubala. Només un detall; en Kubala va morir al maig del 2002 i en Laporta va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003.
Si hagués estat just anomenar a en Kubala president d’honor, cosa que m’hagués semblat perfecte, en tot cas hauria d’haver estat cosa d’en Montalt, en Nuñez o en Gaspart, no? En cap cas té res a veure amb en Laporta, ni que aquest hagi anomenat a en Cruyff, persona que per altra banda, no cal oblidar, és el seleccionador català de futbol, cosa que dona un dimensionament “mediàtic” inimaginable a aquesta selecció.
Penso que estem veient el principi d’una campanya dels mitjans de comunicació que faran del tir al Laporta l’esport nacional d’aquesta primavera, estiu, tardor, i si sobra munició no cal que us digui a qui també li tocarà rebre.
Pere Soler
Més d’un, davant d’un determinat nombre de gent, es pensarà que diu una cosa afortunada, i que compta amb l’aquiescència dels oients: “No m’agrada en Laporta”, o “Quin paio aquest en Laporta”, o més agosarat encara “No s’hauria de barrejar el futbol amb la política”. Aquesta darrera opinió és d’una brillantor total, d’una correcció política “que em fa tremolar les cames”.Com si la política no s’hagués barrejat mai amb el futbol! Tornem a estar amb el de sempre! Quan a la tribuna del Bernabeu apareixen autoritats espanyoles i fins i tot autoritats militars d’uniforme, llavors tots calladets... Ara però, si el president del Barça es pronuncia com a catalanista, independentista o fa declaracions de principis en defensa del seu país, llavors és que es barreja la política i el futbol. Déu n’hi do! Quanta tonteria, auto-odi i misèria que ens cal suportar.
No ens calen rivals foranis. Com aquell jugador de futbol tant dolent, al que no li cal que li posin a sobre un marcador, ja que es marca ell solet. Això ens passa també als catalans, que molts cops no cal que ens marquin, ens marquem solets.
No he estat mai Laportista i ni tant sols soc “forofo” ni seguidor del Barça, ni del futbol en general; els que em coneixen ho saben bé. Una altra cosa es que sempre m’he alegrat dels èxits aconseguits pel Barça, perquè encara que sembli recorrent, el Barça ha estat per a la majoria de catalans quelcom més que un club. Aquest club ha estat la vàlvula d’escapament, molt cops, d’un sentiment col•lectiu de país que no es podia expressar d’altra manera. El barcelonisme també ha estat un factor integrador a la nostra societat; amb això no descobreixo res que no sapigueu tots.
Ara, en Laporta s’ha pronunciat a favor del seu país. S’ha pronunciat amb majúscules, des de la transversalitat. Ja ho va fer fa anys des del PI (partit per la indepedència), que era un embrió no desenvolupat del que es la plasmació política del posar de debò Catalunya al capdevant de tot i posar-la per sobre del debat estèril de dretes/esquerres.
Ara a en Laporta li plourà de tot. S’ha enfrontat ja amb determinats “poders fàctics” com “La Vanguardia” i a tot l’establishment polític, que ja es sent amenaçat. Ara resulta, que abans de plegar com a president del Barça ha tingut la pensada d’anomenar en Cruyff President d’Honor. Que has fet Jan? Doncs tant se val el que hagi fet, faci el que faci serà criticat; si fa, si nomena, si recolza; a un o altre...
L’altre dia, el telenotícies va ser veritablement patètic. Quan varen donar la noticia del nomenament, varen entrevistar a en Johann Cruyff, i a dos que criticaven la decisió: ningú a favor, curiós, oi?.Un dels contraris era en Reixach, persona que hem de creure, pel que sabem, que està enemistada amb en Cruyff i l’altre contrari era el Pichi Alonso. Aquest darrer es va despenjar amb una argumentació que més o menys venia a dir: Que altres persones s’ho haurien merescut més que en Cruyff, i apuntava a en Kubala. Només un detall; en Kubala va morir al maig del 2002 i en Laporta va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003.
Si hagués estat just anomenar a en Kubala president d’honor, cosa que m’hagués semblat perfecte, en tot cas hauria d’haver estat cosa d’en Montalt, en Nuñez o en Gaspart, no? En cap cas té res a veure amb en Laporta, ni que aquest hagi anomenat a en Cruyff, persona que per altra banda, no cal oblidar, és el seleccionador català de futbol, cosa que dona un dimensionament “mediàtic” inimaginable a aquesta selecció.
Penso que estem veient el principi d’una campanya dels mitjans de comunicació que faran del tir al Laporta l’esport nacional d’aquesta primavera, estiu, tardor, i si sobra munició no cal que us digui a qui també li tocarà rebre.
Pere Soler
dimecres, 24 de març del 2010
PEL•LÍCULES BÈL•LIQUES
Déu n’hi do l’enrenou que han aixecat uns punts de la ponència de Reagrupament, “organitzant el nostre futur lliure”, on es parlava del tema de seguretat nacional.
Fins i tot “El País” se n’ha fet ressò, i és que a més de proclamar la independència del nostre país també ens vulguem dotar d’un exercit i de serveis secrets, a molts els sembla pintoresc i criticable.
Si mai assolim la independència a més d’un li agradaria que continuéssim, com ara, essent un país anormal, “raret”. Amb això de l’exèrcit es toca la vena, la fibra, de la “progressia”, no a l’exèrcit i encara menys si és català!
Qualsevol país normal, que tingui el seu estat, té els seus serveis de seguretat, policies, exercits, serveis d’informació, tenen una mica de tot o quasi de tot. Hi ha excepcions, però no deixen de ser més o menys pintoresques.
Una Catalunya independent, s’ha d’organitzar com a estat, i dins del concert de les nacions europees ha de participar i col•laborar també en el tema de la defensa i la seguretat, com fa tothom en més o menys grau.
Ara, hi ha qui s’escandalitza perquè Reagrupament planteja la creació d’un exercit, guàrdia nacional, serveis secrets,... Això em recorda el que no fa gaire ha passat amb la Llei del Cinema, per la qual la Generalitat vol establir quotes de doblatge en català.
Desprès de 35 anys de democràcia, de 35 anys de veure el cinema doblat al castellà, ara just al moment que s’insinua que les pel•lícules poden ser doblades al català, sorgeixen plataformes que diuen “ni castellà ni català, versió original”. Que “monos”! on eren aquests 35 darrers anys tota aquesta colla? Que és que acaben d’aprendre a llegir ara fa dos dies i els fa il•lusió? Au home no foteu! Que ensenyeu el plomall!
El mateix passa, ara amb l’exèrcit, ara que els catalans es plantegen que si mai són independents potser en tindran un, ara sortiran tota una colla, que s’han afartat de veure desfilar la cabra des del sofà de casa sense dir res, posant el crit al cel.
Us imagineu quin seria “el colmo” de tota aquesta “tropa”, doncs, mireu: una pel•licula bèl•lica, en català els protagonistes de la qual fossin en Carrasclet, en Bac de Roda i el general Moragues, o un altra dels infamats almogàvers, això ja seria massa per a ments tan sensibles!
Fins i tot “El País” se n’ha fet ressò, i és que a més de proclamar la independència del nostre país també ens vulguem dotar d’un exercit i de serveis secrets, a molts els sembla pintoresc i criticable.
Si mai assolim la independència a més d’un li agradaria que continuéssim, com ara, essent un país anormal, “raret”. Amb això de l’exèrcit es toca la vena, la fibra, de la “progressia”, no a l’exèrcit i encara menys si és català!
Qualsevol país normal, que tingui el seu estat, té els seus serveis de seguretat, policies, exercits, serveis d’informació, tenen una mica de tot o quasi de tot. Hi ha excepcions, però no deixen de ser més o menys pintoresques.
Una Catalunya independent, s’ha d’organitzar com a estat, i dins del concert de les nacions europees ha de participar i col•laborar també en el tema de la defensa i la seguretat, com fa tothom en més o menys grau.
Ara, hi ha qui s’escandalitza perquè Reagrupament planteja la creació d’un exercit, guàrdia nacional, serveis secrets,... Això em recorda el que no fa gaire ha passat amb la Llei del Cinema, per la qual la Generalitat vol establir quotes de doblatge en català.
Desprès de 35 anys de democràcia, de 35 anys de veure el cinema doblat al castellà, ara just al moment que s’insinua que les pel•lícules poden ser doblades al català, sorgeixen plataformes que diuen “ni castellà ni català, versió original”. Que “monos”! on eren aquests 35 darrers anys tota aquesta colla? Que és que acaben d’aprendre a llegir ara fa dos dies i els fa il•lusió? Au home no foteu! Que ensenyeu el plomall!
El mateix passa, ara amb l’exèrcit, ara que els catalans es plantegen que si mai són independents potser en tindran un, ara sortiran tota una colla, que s’han afartat de veure desfilar la cabra des del sofà de casa sense dir res, posant el crit al cel.
Us imagineu quin seria “el colmo” de tota aquesta “tropa”, doncs, mireu: una pel•licula bèl•lica, en català els protagonistes de la qual fossin en Carrasclet, en Bac de Roda i el general Moragues, o un altra dels infamats almogàvers, això ja seria massa per a ments tan sensibles!
Pere Soler
dilluns, 22 de març del 2010
2ona ASSEMBLEA
Benvolguts i benvolgudes.
Després de la crisi a la junta directiva de Reagrupament i després d’haver d’escoltar diferents comentaris i notícies que hem sentit, la majoria poc encertades per part de les diferents parts implicades, encara no sé quin va ser el motiu que va provocar l’explosió.
En un primer moment em vaig sentir emprenyada, per passar a decebuda, trista, i un munt d’adjectius que m’imagino la majoria compartireu amb mi. Tot i així, gràcies als companys i companyes de Mataró, gent pencona, divertida i entusiasta, vaig continuar però amb una certa desconfiança i un… “ bé, ja veurem què passa a l’assemblea”.
Va arribar la 2na assemblea val a dir un pèl fluixeta en contingut. La sala era plena de gom a gom de gent entusiasmada amb el projecte. Va haver-hi una ponència de l’Alt Camp, molt ben feta, respectuosa i amb ganes d’unir en la qual es comentava la seva discrepància per com es volien elaborar les llistes i un informe del Joan Carretero a la meva manera de veure bastant autoritari i titllant d’enemics als companys discrepants que no em va agradar així tampoc vaig trobar lògic que no es pogués posar d’acord una junta i no s’expliqués perquè.
A l’assemblea i havia companys que abans eren a la junta i que van haver de dimitir, eren allà, per seguir treballant pel nostre projecte, això em va animar molt.
Vaig tornar a casa amb la il.lusió renovada, els companys amb van dir argumentacions com “sóm una manifestació amb carnet..” i d’altres comentaris que em van ajudar a entendre més què estàvem intentar dur a terme.
La independència del nostre país la farem entre tots, però sinó hi ha una força com reagrupament al Parlament, sigui de la manera que sigui i amb el tipus de llistes que al final decidim, no hi haurà ningú que realment la potenciï sense defalliment i per davant de qualsevol altra qüestió.
Visca Catalunya lliure!!!
Rosa Guanyabens
Subscriure's a:
Missatges (Atom)