Mataró va deixar enrere el seu passat industrial, i ja portem uns quants anys “col·lapsats” al túnel de Parpers, anant-nos a buscar la vida Vallès enllà, o sinó cap a Barcelona.
Mataró va deixar de ser la capital del tèxtil i també va deixar de ser pagesa. Tots els conreus, des del Pla d’en Boet fins a la riera d’Argentona, han desaparegut. Les millors terres de conreu s’han convertit en polígons més de serveis que no pas industrials.
Quantes grans indústries ens queden a Mataró? Que l’Ajuntament i l’Hospital Comarcal siguin algunes de les empreses amb més treballadors, a molta distància de qualsevol altra, ens donen uns indicadors d’activitat productiva gens afalagadors.
I en canvi hi ha qui se sent cofoi d’on ha arribat Mataró. Fins a on ? Hem superat amb escreix els 120.000 habitants, i no podem negar que Mataró, a redós del boom immobiliari, ha millorat el seu aspecte, però ha estat un “lifting” truculent. En la transformació potser hem perdut part de l’ànima i de l’essència, potser ens hem quedat sense esma.
I és cert que Mataró s’ha ordenat, s’han arreglat molts carrers, a molts se’ls ha inhabilitat per a la circulació rodada, cosa que comporta avantatges, però també inconvenients. Hi ha més moviment comercial. Però, hi ha més vida que fa 30 o 40 anys?
Mataró no s’ha convertit en una millor ciutat per viure, s’ha convertit en una ciutat per dormir, i si ens continuem adormint ens encomanarem d’aquella tristor, d’aquella mandra que ens farà llanguir. A Mataró, cada cop més, la gent només hi ve a dormir, durant el dia viuen i treballen fora Mataró és, doncs, per a ells, quelcom impersonal i insuls.
Queda lluny, molts anys enrere, aquell anar i venir dels treballadors i treballadores, aquelles sortides de la feina multitudinàries, aquella sensació de pressa i desordre, que regalimava vida per tots el racons de la ciutat. Pares, fills, tots dinant/coincidint junts a casa. Això que ara molts voldríem, i no podem tenir, això que en diuen conciliació de la vida familiar i per a molts és una quimera.
No tot està perdut, encara poden haver-hi oportunitats, però, malgrat tot, cada matí milers de mataronins emprenen el seu èxode particular, ja no viuen a Mataró, ja no treballen a Mataró, la seva existència a la ciutat és una existència inconscient, és una existència adormida, no pas de somni.
No és fàcil redreçar les coses, el repte de la nostra ciutat hauria de ser poder crear tot el teixit productiu que permetés tornar a generar ocupació, ocupació de qualitat. Aquest hauria de ser el repte de les administracions; en concret, també de l’Ajuntament. Cap aquí és on caldria encaminar els esforços.
Cal nou teixit productiu, llocs de treball, vida de dia, una ciutat on viure, treballar i gaudir tots plegats sense passar-nos el dia a la carretera o al tren. Un ritme de vida suportable. Potser somio, però, això, malgrat tot, encara és de franc i lliure d’impostos i tampoc no cal marxar de Mataró per fer-ho, o potser tan sols dormir-hi.
Mataró va deixar de ser la capital del tèxtil i també va deixar de ser pagesa. Tots els conreus, des del Pla d’en Boet fins a la riera d’Argentona, han desaparegut. Les millors terres de conreu s’han convertit en polígons més de serveis que no pas industrials.
Quantes grans indústries ens queden a Mataró? Que l’Ajuntament i l’Hospital Comarcal siguin algunes de les empreses amb més treballadors, a molta distància de qualsevol altra, ens donen uns indicadors d’activitat productiva gens afalagadors.
I en canvi hi ha qui se sent cofoi d’on ha arribat Mataró. Fins a on ? Hem superat amb escreix els 120.000 habitants, i no podem negar que Mataró, a redós del boom immobiliari, ha millorat el seu aspecte, però ha estat un “lifting” truculent. En la transformació potser hem perdut part de l’ànima i de l’essència, potser ens hem quedat sense esma.
I és cert que Mataró s’ha ordenat, s’han arreglat molts carrers, a molts se’ls ha inhabilitat per a la circulació rodada, cosa que comporta avantatges, però també inconvenients. Hi ha més moviment comercial. Però, hi ha més vida que fa 30 o 40 anys?
Mataró no s’ha convertit en una millor ciutat per viure, s’ha convertit en una ciutat per dormir, i si ens continuem adormint ens encomanarem d’aquella tristor, d’aquella mandra que ens farà llanguir. A Mataró, cada cop més, la gent només hi ve a dormir, durant el dia viuen i treballen fora Mataró és, doncs, per a ells, quelcom impersonal i insuls.
Queda lluny, molts anys enrere, aquell anar i venir dels treballadors i treballadores, aquelles sortides de la feina multitudinàries, aquella sensació de pressa i desordre, que regalimava vida per tots el racons de la ciutat. Pares, fills, tots dinant/coincidint junts a casa. Això que ara molts voldríem, i no podem tenir, això que en diuen conciliació de la vida familiar i per a molts és una quimera.
No tot està perdut, encara poden haver-hi oportunitats, però, malgrat tot, cada matí milers de mataronins emprenen el seu èxode particular, ja no viuen a Mataró, ja no treballen a Mataró, la seva existència a la ciutat és una existència inconscient, és una existència adormida, no pas de somni.
No és fàcil redreçar les coses, el repte de la nostra ciutat hauria de ser poder crear tot el teixit productiu que permetés tornar a generar ocupació, ocupació de qualitat. Aquest hauria de ser el repte de les administracions; en concret, també de l’Ajuntament. Cap aquí és on caldria encaminar els esforços.
Cal nou teixit productiu, llocs de treball, vida de dia, una ciutat on viure, treballar i gaudir tots plegats sense passar-nos el dia a la carretera o al tren. Un ritme de vida suportable. Potser somio, però, això, malgrat tot, encara és de franc i lliure d’impostos i tampoc no cal marxar de Mataró per fer-ho, o potser tan sols dormir-hi.
Pere Soler
Es parla de teixit productiu, però particularment penso que el que fa un poble/ciutat no dormitori justament és el teixit associatiu.
ResponEliminaFa ben poc que estic a Mataró, jo vinc de Teià, que si més no encara té més perill de convertir-se en un poble dormitori pel tipus de vivendes que s'hi construeixen. La sort que té Teià, com hauria de tenir Mataró, és que té un teixit associatiu molt fort i justament per això no es convertirà mai en un poble dormitori.
Una de les coses que m'agrada de Mataró centre és que tot i ser ciutat és com un poble, vull dir que la sensació que he tingut, des que he arribat, és una certa proximitat que em donen tant la gent del meu voltant com els comerços. Això sí, penso que les entitats de Mataró s'haurien de fer més visibles, poder es que encara no hi he estat cap 23 d'abril, però per exemple a la corrua d'en Pallofa no hi havia estat mai i vaig veure-hi vàries entitats o grups de gent que feia temps que preparava coses...això fa Caliu, això fa poble i aquesta i no pas altra és l'entesa que s'ha de tenir per poder fer quelcom cara a poder independitzar-nos a nivell nacional, aquesta unitat és la que s'hauria de mantenir viva aquí i a tots els pobles de Catalunya, i fins que no ho entenguem tot continuarà igual.
És cert que podríem tenir una ciutat amb unmagnífic teixit productiu i sense gens de vida associativa; "de cas al treball i del treball a cas", en aquest cas continuaríem essent una ciutat dormitori.
ResponEliminaAra bé, jo en tot cas crec, que sense teixit productiu, sense vida econòmica, difícilment hi haura teixit associatiu. El teixit associatiu, més o menys seria directament
proporcional al teixit productiu/econòmic.
Pere Soler.
La gent viu, treball, es distreu, té ganes de fer coses en comú. Però tot va una mica lligat, sino tens feina, segur que no estàs per gaires endergues. Sí la feina la tens a un altre lloc, una mica llunyà, possiblement acabis compartint, associant-te, lluny d'on vius, fins i tot pots acabar anant a viure lluny.
De totes maneres, Eloi, encetes un debat interessant. A Cataluya, tradicionalment el teixit associatiu ha estat molt fort, tradicionalment hem estat un pais actiu i productiu; és a dir, amb molta activitat econòmica. Tenim molt guanyat, hem de procurar no perdre! Finalment no cal oblidar que Reagrupament, precisament, som una associació i això, ben mirat, ens hauria de donar un cert avantatge, o no?
sigui com sigui el que està clar és que la nostra ciutat està perdent empenta, s'ha de crear un mòdel de ciutat i això abarca tots els àmbits des de l'econòmic o la societat civil. Només així, podrem mirar amb optimisme el nostre futur com a ciutat més enllà de convertir-nos amb satèlit de gran ciutat.
ResponEliminaAbans Mataró era un puntal esportiu ara no és res, l'ajuntament gira l’esquena al esport mataroní, recordeu una final de lliga de bàsquet Mataró-Madrid?, recordeu la copa del món de hockey patins (tots del Mataró), els nostres impostos sols serveixen per especular amb els terrenys, construir i fer mes funcionaris a la fi de tenir menys parats i conseqüentment tornà a pujar els impostos al poc teixit productiu que queda, perquè naturalment algú ho ha de pagar tot això.
ResponEliminaSi, Pere és un avantatge, sens dubte.
ResponEliminaHa quedado claro que el tripartito, psc, erc, icv no funciona.
ResponEliminaEs evidente que el nacionalsocialismo y la corriente nazi independentista absurda catalana solo lleva a la ruina.
Los referendums soberanistas pateticos han demostrado que solo un 10% esta a favor de la independencia, el otro 10% eran sudamericanos, moros, y menores de edad.
La solucion de Mataro pasa por querer ser la capital del maresme, que nunca ha querido ser, por la globalizacion, el mestizaje, y el bilingüismo, eso atraera inversores, lastima que muchos se han ido por la intransigencia y el nacioanalismo de extremaizquierda catalan.
Tenemos que seguir en un mercado de 42 millones de personas (España), y dentro de la UE, lo demás nos lleva a la deriva sin rumbo alguno.