divendres, 26 de febrer de 2010

NO ÉS UNA UTOPIA

Sentir-se segur d’un mateix és per si sol una garantia d’èxit en qualsevol projecte, personal o comú, que algú vulgui emprendre. Quan un comença a dubtar, ni que sigui en silenci, de les pròpies forces, o de la pròpia vàlua, s’obre una escletxa a través de la qual penetra l’adversari. S’esquerda el mur, i amb el pas del temps, del vent i de la pluja, les esquerdes es van fent amples i l’estructura trontolla.

D’aquí a dir “no sóc ningú per a dir tal cosa o per a fer-ne tal altra” només hi ha un pas. D’aquí a quedar-se quiet mentre et trepitgen i callat mentre t’humilien només hi ha el costum assumit d’abaixar el cap. Per això els catalans no diem res quan en nom del respecte als altres ens falten al nostre, quan amb l’excusa de la llibertat aliena ens retallen els nostres drets, i és així que tots els drets són respectables menys els nostres. Per això els catalans no gosem intervenir desacomplexadament al País Valencià mentre el seu govern escarneix la llengua i obvia tots els drets d’aquells que volen viure i aprendre en català. Per això canviem d’idioma fins i tot abans que ningú ens ho demani, per això no ens atrevim a reclamar els nostres impostos, no una part, no el concert, tots els nostres impostos. Per això ens creiem la gran estratègia del nacionalisme espanyol que consisteix en fer-nos creure que ser nacionalista, català evidentment, és ser provincià.

Per això ens han venut una Barcelona “cosmopolita” que ha anat perdent de mica en mica qualsevol rastre de catalanitat dins una multiculturalitat mal entesa, la qual potencia tots els nacionalismes menys el nostre. Per això Barcelona ja no és capital de res.

Tenim uns empresaris, amb les excepcions que calgui, que afortunadament hi són, disposats a vendre el país per un plat de llenties, tenim una esquerra que enyora la gauche divine i que quan no es mira el melic mira cap a Espanya, però també comptem amb moltes persones que han bandejat la moral d’esclau i que s’aixequen amb dignitat. Catalunya té persones, a Convergència, a Esquerra, a les CUP, a qualsevol altra formació política, o dins la societat civil, que desitgen per al seu país un futur digne. I Reagrupament ha nascut amb la voluntat d’esperonar tothom perquè deixi de banda tot el que no sigui aquest desig.

Aconseguir la unitat, sota les sigles que sigui, per a poder dur endavant el projecte d’una Catalunya lliure, digna, i orgullosa d’ella mateixa, és l’objectiu que ens mou a treballar cada dia. Serem el que vulguem, no el que ens deixin ser, només quan creguem en les nostres forces i les nostres qualitats, quan ens coneguem els defectes i aprenguem a treure’n profit. Només guanyarem quan creguem que podem fer-ho.

Eva Rumí i Guimó

3 comentaris:

  1. Quan creguem que podem fer-ho. És a dir, quan hàgim guanyat en autoestima.
    M'agrada el concepte de Barcelona capital, és un tema per "fer-hi puntxa al llapis"
    Des d'una determinada òptica s'ha volgut que Barcelona fos la capital de la Pau, de l'orgull gai, de la Mediterrania, ... Tot menys reivindicar que és la capital de Catalunya.
    Hem de guanyar en autoestima, desacomplexar-nos i deixar d'escoltar els cants de sirena de tots aquells que volen
    que siguem de tot, menys el que hem de ser:catalans.

    ResponElimina
  2. Com diu un tema de Caliu anomenat Benvinguda...

    "
    Deixeu-me explicar una història aquesta nit,
    on l'esperança és el camí,
    per tu, per mi pots seguir les meves passes....

    Dia rere dia rebent l'odi dels externs,
    blaus incompetents, rebent atacs,
    jo ja no aguanto més"

    http://www.myspace.com/grupcaliu
    Salut !

    ResponElimina
  3. És admirable la feina que han fet per esborrar la nostra memòria.
    És difícil pertànyer a un poble que no té història.
    És difícil pertànyer a un poble que no té mites.
    És difícil pertànyer a un poble que mai guanya.
    Cal que guanyem. Endavant, doncs.
    Rosa

    ResponElimina