divendres, 26 de febrer del 2010

NO ÉS UNA UTOPIA

Sentir-se segur d’un mateix és per si sol una garantia d’èxit en qualsevol projecte, personal o comú, que algú vulgui emprendre. Quan un comença a dubtar, ni que sigui en silenci, de les pròpies forces, o de la pròpia vàlua, s’obre una escletxa a través de la qual penetra l’adversari. S’esquerda el mur, i amb el pas del temps, del vent i de la pluja, les esquerdes es van fent amples i l’estructura trontolla.

D’aquí a dir “no sóc ningú per a dir tal cosa o per a fer-ne tal altra” només hi ha un pas. D’aquí a quedar-se quiet mentre et trepitgen i callat mentre t’humilien només hi ha el costum assumit d’abaixar el cap. Per això els catalans no diem res quan en nom del respecte als altres ens falten al nostre, quan amb l’excusa de la llibertat aliena ens retallen els nostres drets, i és així que tots els drets són respectables menys els nostres. Per això els catalans no gosem intervenir desacomplexadament al País Valencià mentre el seu govern escarneix la llengua i obvia tots els drets d’aquells que volen viure i aprendre en català. Per això canviem d’idioma fins i tot abans que ningú ens ho demani, per això no ens atrevim a reclamar els nostres impostos, no una part, no el concert, tots els nostres impostos. Per això ens creiem la gran estratègia del nacionalisme espanyol que consisteix en fer-nos creure que ser nacionalista, català evidentment, és ser provincià.

Per això ens han venut una Barcelona “cosmopolita” que ha anat perdent de mica en mica qualsevol rastre de catalanitat dins una multiculturalitat mal entesa, la qual potencia tots els nacionalismes menys el nostre. Per això Barcelona ja no és capital de res.

Tenim uns empresaris, amb les excepcions que calgui, que afortunadament hi són, disposats a vendre el país per un plat de llenties, tenim una esquerra que enyora la gauche divine i que quan no es mira el melic mira cap a Espanya, però també comptem amb moltes persones que han bandejat la moral d’esclau i que s’aixequen amb dignitat. Catalunya té persones, a Convergència, a Esquerra, a les CUP, a qualsevol altra formació política, o dins la societat civil, que desitgen per al seu país un futur digne. I Reagrupament ha nascut amb la voluntat d’esperonar tothom perquè deixi de banda tot el que no sigui aquest desig.

Aconseguir la unitat, sota les sigles que sigui, per a poder dur endavant el projecte d’una Catalunya lliure, digna, i orgullosa d’ella mateixa, és l’objectiu que ens mou a treballar cada dia. Serem el que vulguem, no el que ens deixin ser, només quan creguem en les nostres forces i les nostres qualitats, quan ens coneguem els defectes i aprenguem a treure’n profit. Només guanyarem quan creguem que podem fer-ho.

Eva Rumí i Guimó

dimecres, 24 de febrer del 2010

REFUNDAR EL CATALANISME ??

Hem sentit durant molt de temps aquesta cantarella, s’ha parlat de la necessitat de crear “una casa comuna del catalanisme”, però aquesta iniciativa sempre parteix de la nostra classe política.

Una classe política ja viciada en una relació injusta amb Espanya i, a més a més, acomodada en una situació on la revindicació demagògica està més que instal·lada.

El catalanisme no s’ha de refundar, el catalanisme militant no és cap positura, és una actitud. El problema sorgeix, al nostre entendre, del fet que sempre ha predominat més el camí per arribar, la forma, que l’objectiu final, que no és un altre que la sobirania, la culminació del nostre viatge a Itaca.

Tampoc estem proclamant la necessitat d’un buit ideològic, ans al contrari. Els diferents camins ens han d’enriquir, ens han de fer més forts, ja no val només la rebequeria quan ens donen un mastegot, cal fer un pas endavant i per fer-ho hem de buscar els nostres punts de trobada més que les discrepàncies. Perquè no ens hem d’oblidar que estem plantant cara a un regne amb mecanismes d’estat, nosaltres només podem anar amb la raó i amb unitat, unitat de tots els punts de vista dels que lluitem per arribar al objectiu comú.

És per això que des d’aquí reclamem la importància de Reagrupament, d’un moviment transversal que reculli la totalitat de l’eix dreta-esquerra i que intentem treballar per aportar el nostre granet de sorra perquè la llibertat del nostre poble sigui ja d’una vegada assolida.

E. Casabella

dimarts, 23 de febrer del 2010

ADHESIÓ A LA PLATAFORMA MATARÓ DECIDEIX

L’executiva local de Reagrupament reunida el passat dijous 18 de febrer va decidir donar suport a la consulta popular per a la independència de Catalunya que es vol fer a la capital del Maresme, a Mataró. Així doncs, Reagrupament Mataró ha decidit unànimement adherir-se com a entitat de suport a la Plataforma Mataró Decideix, responsable de la realització del referèndum popular.

Al mateix temps, la secció local de Reagrupament insta a tots els seus associats a participar activament en l’organització de la consulta a títol individual, per tal de respectar les voluntats de la Plataforma que promou que el referèndum sigui organitzat únicament a través de la societat civil.

Reagrupament Mataró restarà així doncs al servei de les voluntats de la Plataforma Mataró Decideix en tot moment. La secció local va decidir donar suport a la iniciativa de consulta popular ja que aquesta encaixa plenament amb els dos eixos programàtics de Reagrupament: la regeneració democràtica, a través de les consultes populars com a màxima eina d'expressió democràtica, i de la mateixa voluntat d’independència que es respira en totes les consultes realitzades al llarg de tot el territori català.

Reagrupament Mataró.

dilluns, 22 de febrer del 2010

UN MATARÓ PER VIURE O NOMÉS PER DORMIR?


Mataró va deixar enrere el seu passat industrial, i ja portem uns quants anys “col·lapsats” al túnel de Parpers, anant-nos a buscar la vida Vallès enllà, o sinó cap a Barcelona.

Mataró va deixar de ser la capital del tèxtil i també va deixar de ser pagesa. Tots els conreus, des del Pla d’en Boet fins a la riera d’Argentona, han desaparegut. Les millors terres de conreu s’han convertit en polígons més de serveis que no pas industrials.

Quantes grans indústries ens queden a Mataró? Que l’Ajuntament i l’Hospital Comarcal siguin algunes de les empreses amb més treballadors, a molta distància de qualsevol altra, ens donen uns indicadors d’activitat productiva gens afalagadors.

I en canvi hi ha qui se sent cofoi d’on ha arribat Mataró. Fins a on ? Hem superat amb escreix els 120.000 habitants, i no podem negar que Mataró, a redós del boom immobiliari, ha millorat el seu aspecte, però ha estat un “lifting” truculent. En la transformació potser hem perdut part de l’ànima i de l’essència, potser ens hem quedat sense esma.

I és cert que Mataró s’ha ordenat, s’han arreglat molts carrers, a molts se’ls ha inhabilitat per a la circulació rodada, cosa que comporta avantatges, però també inconvenients. Hi ha més moviment comercial. Però, hi ha més vida que fa 30 o 40 anys?

Mataró no s’ha convertit en una millor ciutat per viure, s’ha convertit en una ciutat per dormir, i si ens continuem adormint ens encomanarem d’aquella tristor, d’aquella mandra que ens farà llanguir. A Mataró, cada cop més, la gent només hi ve a dormir, durant el dia viuen i treballen fora Mataró és, doncs, per a ells, quelcom impersonal i insuls.

Queda lluny, molts anys enrere, aquell anar i venir dels treballadors i treballadores, aquelles sortides de la feina multitudinàries, aquella sensació de pressa i desordre, que regalimava vida per tots el racons de la ciutat. Pares, fills, tots dinant/coincidint junts a casa. Això que ara molts voldríem, i no podem tenir, això que en diuen conciliació de la vida familiar i per a molts és una quimera.

No tot està perdut, encara poden haver-hi oportunitats, però, malgrat tot, cada matí milers de mataronins emprenen el seu èxode particular, ja no viuen a Mataró, ja no treballen a Mataró, la seva existència a la ciutat és una existència inconscient, és una existència adormida, no pas de somni.

No és fàcil redreçar les coses, el repte de la nostra ciutat hauria de ser poder crear tot el teixit productiu que permetés tornar a generar ocupació, ocupació de qualitat. Aquest hauria de ser el repte de les administracions; en concret, també de l’Ajuntament. Cap aquí és on caldria encaminar els esforços.

Cal nou teixit productiu, llocs de treball, vida de dia, una ciutat on viure, treballar i gaudir tots plegats sense passar-nos el dia a la carretera o al tren. Un ritme de vida suportable. Potser somio, però, això, malgrat tot, encara és de franc i lliure d’impostos i tampoc no cal marxar de Mataró per fer-ho, o potser tan sols dormir-hi.


Pere Soler

divendres, 19 de febrer del 2010

BENVINGUTS AL NOU BLOG DE REAGRUPAMENT MATARO



Estrenem amb molta il.lusió el blog de Reagrupament de Mataró.

El nostre gran objectiu és que aquest blog esdevingui un lloc de trobada per tots aquells que volem la independència del nostre país i un lloc per expressar obertament les nostres opinions i deixar el nostres comentaris, així com també, poder anunciar-vos totes les activitats, noticies i actes de Reagrupament, en especial, aquelles que es realitzin a Mataró.

Volem remarcar la importància de fer arribar el missatge de Reagrupament (Estat propi per a Catalunya i regeneració de la política catalana) al màxim nombre de persones, fent ús de tots els mitjans possibles, els tradicionals i les noves tecnologies de la informació i la comunicació, com per exemple aquest mateix espai, que ara estrenem. Us volem animar a participar i fer d'aquest blog una eina per difondre i poder compartir el missatge de què tots volem viure en un estat independent.

Volem comptar amb la teva col.laboració!
Visca la Terra !!

Reagrupament Mataró